Endins

Per obra i gràcia de la incredulitat jo m'encomano a vos senyor, després de tants anys, per poc respecte a la paraule que hagueu empresonat jo us declaro a vos senyor, redemptor dels meus pecats. He importat i he retingut les essències del dolor i la por, en nom de vos senyor... I és ara a vos pare a qui em regeixo questionant com podeu descan- sar salvaguardat per nostres tristes febles ments mortals? Teologia, mare de totes les ciències de l'engany, heu presumit d'impartir en nom de la veritat. I és ara que amb el pas dels anys, tota una vida per devant, es fon amb l'ira que em vull la sang. I és a les portes de la mort, de la luxúria i els inferns, que expecto el meu judici més viu que mai.

Submitted by The Void — Apr 24, 2025

De la prolífica contumaç dels teus congèneres vens, per una vida que penses gallard que et deu tres o quatre béns més dels que tens. Des de l'homogènia i l'egosime de la nostra condició, la humana com no, et convidem, més ben dit, t'inscrivim al joc de crèixer entre el perseverant llinatge de les nostres ments. L'infortuni t'ha fet mediòcre en eurítmia amb l'irrellevància dels teus actes. Nosaltres, els teus lucifers creadors, et corretgirem amb recalcitrant petulància perquè tu, dòcil, sequaç, adepte y lleial siguis al poder omniscient, així com l averitable llum de les nostres mancànces. Són els límits de la creació.

Submitted by Celtic Frost — Apr 24, 2025

Són temps de guerra i vanitat, d'ignominiós flux d'odi i rancúnia. Són temps en els que hem demostrat, la sobèrbia que ens embruta, sense recança, sense sentit d'integritat. Diàfenes imatges exemptes de depreciades paraules, capciosos icones embastardits de mots manuclejats. La força del progrés, de cap a caiguda en escreix sorgeix del nostre anhel vivint damunt dels nostres fems, nostra pregària, la dels invidents. Certament no podrem retornar a la terra que ens hem denegat. Sota la insignia de la ignorància, cavem fons germans...la nostra identitat.

Submitted by Grave666 — Apr 24, 2025

El nostre esdevenir és fosc, fosc com el cel, fos com la terra, com els nostres cors... Allà lluny a l'horitzó alguna cosa ens guaita, són els deus, allà als seus trons inassolibles. O és la mort que avança vers nosaltres, imparable, paorosa, desvocada. Potser no ho sabrem mai doncs els nostre fat es ja escollit, puix que el nostre enemic ja ha arribat. Els grans corns han ja sonat i el temps d'espera el destí s'ha consumit, aquells que provenen del mar més enllà de les muntanyes... Unint les tribus en el nom dels més alts un cop atiarem el foc de la revolta i el roig pigment de la guerra brollarà de l'enemic occit per nostres destrals. Vencent a cada pas per la terra cremada avançant a través de la boira i la foscor. Nosaltres som els llops indòmits, aquesta la trista empresa que sen's ha encomanat. Negre és el nostre destí, roja la nostra venjança.

Submitted by Corpse Defiler — Apr 24, 2025

Ara saps que la mort no és morir-te sinó que mori algú estimat. La teva mort no et convida al tètric espectacle. T'en fa protagonista, i deu ser trist. Però més trist és veure l'agonia lenta d'algú que estimes, com el cos tan conegut es degrada i malmet dins a tornar-se un feix d'òssos i pell que ni se serva, però encara estima, i parla de guarir.se amb l'esperança de qui mai no ha perdut la fe en els altres. Clames llavors als déus i contra els déus inútilment, que els déus mai no responen i el seu callar és un mirall opac. Torna, doncs, al teu clos i fes-t'hi fort amb una opció de vida, ara que saps que morir-te no és la mort, i emplena d'amor el buit de l'estimada morta.

Submitted by NecroLord — Apr 24, 2025

Es des de la foscor i la deseperança d'aquests dies que anhelo i somio les forces que ara em manquen. Per veure'm en el mirall d'aquells que semblem posseidors de tot allò que condueix a la terra de camins dòcils i planers per on s'hi passegen els autocomplaguts. Però jo és a la foscor on hi veig clar, més val no buscar reflexes impossibles. Per allà on els esperits rectes només hi veuen principis i abismes, ho m'hi faig fort a cada pas i construeixo mon destí, com si cap altre escenari fós possible. Fer i desfer doncs, són la meva pàtria on el que és fosc brilla com el més clar dels dies, i el meu esguard troba allò que cerca en la tenebra. Fos o clar, planer o abrupte, tant se val ben mirat tots els paisatges són iguals.

Submitted by Corpse Defiler — Apr 24, 2025