Som

Amb l' orgull dels proscrits de la massa resorgim Com feres desbocades sortim dels caus afamats de lluita Ens inspirem, reaccionem i responem a cada cop Amb pas ferm, Ferits de sensibilitat i ràbia inundada En l' adversitat aprenem On altres s' hi enfonsen Nosaltres hi creixem Som en el dolor i en l' esperança En l' entrega i l' esplendor Som la força de l' esdevenir Forjat a cor obert, L' amenaça és el que som Anònims hem viscut, llibertaris convençuts Extranys i diferents, sempre prejutjats Per un bri d' honestedat Sempre al marge del ramat La flama de la veracitat seguim És el nostre camí, En el dubte i la certesa Res deturarà aquest sentir Som en el dolor i en l' esperança En l' entrega i l' esplendor Som la força de l' esdevenir Forjat a cor obert, L' amenaça, una realitat, És el que som Eloi boucherie

Submitted by NecroLord — Apr 24, 2025

Voldria retrobar l' expressió resultant De la duplicitat entre el bé i el mal Estranya polaritat, Poder contrastar que tot està en el mateix sac Signes màgics de dualitat, Paràboles misterioses, Sublims les grans sentències Que han expressat la fluctuació D'aquests dos pilars I voldria recordar Constantment la gloriosa Policromía d' aquest món, La perfecció universal Representada en la grandesa de la unitat Observar des de la distància, Com la font més propera de saviesa I contemplar necessitat i il.lusió Com un sol nexe d' objectiu vital I voldría recordar Constantment la gloriosa Policromía d' aquest món, On bellesa i deformitat, Melodía i dissonància Llum i obscuritat, Santedat i pecat, Són tant sols pols oposats que mai deixen De fondres en el regne del contrast Eloi boucherie

Som esclaus dels nostres temps, I així reeixim despertant En somnis sense dignitat, Per bens banals tan desitjats No prou brau és l'esperit d'aquells Qui desfugen nous destins No prou valents son aquells que, Remunerats són des del menyspreu Moltes foren les virtuts que amagaren altres ulls, Els de l'espectacle opressor Que ens tem i cohibeix per por Encadenats a la causa Temptació i possessió dictaminen els valors Esclaus dels nostres bens, En tant que tenim Tan dignes ens convertim, Esclaus en l'esperit Runes en queden del dubte moral, Educats per no sentir L'alè de l'engany ens complimenta Anant i venint, Som esclaus del nostre esdevenir El dibuix de l'espiral dels descens definim, Sedats, adormits i de braços creuats, Enfonsant-nos en la mediocritat, Esperant el crit del destí I és que el temps és lent, Però pas a pas, va facturant, Són els paranys del benestar, Aqui no hi ha lloc per herois, Només per als que abaixen el cap Com va sent de trist costum, Noves oportunitats haurem obviat Ments lliures, si, però en gàbies d'or, Som esclaus de la modernitat

Submitted by Corpse Grinder — Apr 24, 2025

Sento la crida, s' apropa de nou, La llum és tènue, M' agrado tanmateix com el que no sóc, un cop més, Resguardat a la tenebra I és a la llum on ma condició Reflexo exposat aliè a la veritat . Vivint a l' ombra, amagat a la foscor Emparat a l' eixopluc de la por, Jo visc a l' ombra dels meus mals M' atenalla el fet de pensar en rectificar L' evidència, l' hostil enemic a evitar Allunyo tota culpabilitat, I el torbament de la consciència, Un element més del qual m' estimo més no parlar. Em vesteixo, em perfumo, i assumeixo Que dissimulant la vida m'és més pràctica Potser perque admetent ser el que sóc Despullaria l’ aparença del que em fa sentir més fort I donat que el meu pensament A ningú més del món escau Me'l guardo empresonat, Ben tancat a pany i clau Amb plena astúcia desplego Cortines de dignitat Cuirasses indesxifrables Impenetrables Per aquells qui reclamen la sinceritat Jo visc a l' ombra dels meus mals, El baf del record no em perturbarà, M' amagaré allà on la llum aclarirà Que no em puc veure, Ni tan sols en un mirall Eloi boucherie

Submitted by Grave666 — Apr 24, 2025

No perdo l’ esperança, Apreto el pit d’ aquest ofec constant de reptes, Il.lusió i desengany L’ àmbit de la vida retrobo a cada detall, En un suspir, en un gest, En la insignificància d’ un record Aparteu-vos de mí, els qui em negueu el meu esperit, Resistiré, no defalliré, obeïré tan sols al meu neguit No perdo l’ esperança, De veure que l’ abisme també té un camí de pujada, I que ni la temença, ni la cobdícia Representen per a mí grans obstacles A llàgrima viva reclamo el dret de sentir, Car contradir el cor és tan indigne com cruel, Les empremtes de l’ amor passo de l’ infern al cel I a la vida declarant-me fidel us dic… Allunyeu-vos de mí Em plantaré davant de tan dura escomesa, Tan sols sotmès al meu instint, al meu parè I la defugiré, la combatré, A la contra dels elements, Car per molt que ho intenteu No podreu, ni a tort, ni a pret Llanço un crit al sord univers, I no perdo l’ esperança de perdre la fe, Car no la vull, no la sento, la desprecío, Com la por que em persegueix Aparteu-vos de mí, els qui em negueu el meu esperit, Resistiré, no defalliré, obeïré tan sols al meu neguit I amb la templança dels més dignes us dic, Aparteu-vos de mí, la vida visc en cinc sentits Eloi boucherie

Que la vida anava de debò, Hom ho comença a comprendre més tard, Com tots els joves venia, A endur-me la vida per davant Deixar petjada i marxar entre aplaudiments volia, Envellir, morir, Eren tan sols les dimensions del teatre Però és que el temps ha passat, I la veritat desagradable s' apropa Envellir, morir, Són l'unic argument de l' obra Jaime gil de biedma

Submitted by Pestilence — Apr 24, 2025