Vidres a la sang

Aquest malson de créixer esgotadorament dins d’un cos endurit ple de bonys i d’arrugues, que cap pluja no estova. Tants inútils records, el vent, les coses tendres, afeixuguen la sang. I cruix a cada pas tota la baluerna, al capdavall, el cos s’adaptarà al rectangle de fusta del taüt. Res no deforma tant com la vida mateixa

Submitted by Immortal — Apr 24, 2025

Un dia qualsevol foradaré la terra i em faré un clot profund perquè la mort m’arreplegui dempeus, reptador, temerari, suportaré tossudament la pluja, i arrelaré en el fang de mi mateix, quiti de mots em bastarà l’alè per afirmar una presència d’estricte vegetal. L’ossada que em sostenta s’endurirà fins esdevenir roca i clamaré amb els ulls esbatanats contra els temps venidors i llur insaciable corruptela. alliberat de tota torpitud, sense seguici d’ombra, no giraré mai més el cap per mirar enrera

Submitted by Cyberwaste — Apr 24, 2025

La terra i tu sou el mateix neguit camines sol, potser més sol que mai desconcertat, com qui se sap perdut i crida molt i no se sent la veu. El temps et fuig, i tot l’enyor dels dits se’t torna incert i fatigós camí, que no saps pas on du, si porta enlloc. Exiliat al teu mateix recer mires el buit i et veus desmesurat. Plantat al lluny com un estrany ninot no pots tornar, bé prou que t’ho han dit. També t’han dit que et costarà seguir i ben mirat ja ho saps, viure és això. Si algú t’ho diu a l’inrevés, menteix la terra i tu sou el mateix neguit.

El nostre silenci té veu, i es profunda i clara no és una veu qualsevol, veu eterna és de vida i de mort, d’imparable foc. Amb orgull brandarem nostra negra bandera, trepitjant fort avançarem, esclafant la temença, vencent l’horitzó. Pobre d’aquell qui no ha après a sentir i que poc que en sap del nostre sofrir, del nostre delit, aquest silenci és així Amb orgull brandarem nostra negra bandera, trepitjant fort avançarem, esclafant la temença, vencent l’horitzó.

Submitted by Pestilence — Apr 24, 2025

La nostra estirp és de titans, i ho dic sense cap prejudici. penseu sinó en la gent, que dia rera dia, sofreix, estima i mor. aquella trista i oblidada gent que cada tarda menja el mateix plat poc amanit de tendresa que es separa per dues cambres, per enyorar els camins que se sap irremeiablement vençuda pel destí. I engendra en els infants, i creix en els infants, i és poderosa i dolça com un arbre com un gran arbre dens i vigorós Que cada primavera treu florida. La nostra estirp, ben cert, és de titans.

Submitted by Dahmers Fridge — Apr 24, 2025

De sobte el foc que creix desmesurat i converteix els límits en presó tot el que era projecte i horitzó és ara el clos estricte del combat. Quin vent misteriós ens ha portat fins el recinte obscur d’aquesta por? Qui ens nega l’esperança i la claror? Qui ens sotmet a un silenci desolat? Potser no hi ha cap mesurable enuig que faci comprensible aquest rebuig, ni cap llei que exigeixi aquest vailot. Potser és que ja no hi ha camí, que ens privi del risc de decidir sense apostar la vida a cada mot.

Submitted by BloodShrine — Apr 24, 2025